Impressions

2011-11-10T18:22:00.003+01:00

Tot resta igual i tot és diferent. És una situació ben estranya, no saber què és, què no és, què ha canviat, què he canviat... Tornem una altra vegada a començar. Per sort, l'inici ja no és nou. Però sempre és costa amunt. No sé com és, però tots els inicis són costa amunt.

2011-04-11T14:44:00.002+02:00

[...]
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Neruda.

Bucay

2011-02-22T00:31:00.002+01:00

"Cuando tu estás en una relación y te das cuenta que pudiendo evitarte una migaja de sufrimiento el otro no lo hace, es porque todo se ha terminado."

hivern

2011-02-14T11:34:00.004+01:00

Torna el fred. I el vent. Després d'uns dies de calma assolellada, tornen els núvols. Però, per primera vegada, i sense que serveixi de precedent, no estic com el temps. Tampoc estic radiant com un dia assolellat d'hivern, però és un bon inici.
A ple hivern, com els ametllers, començo a néixer i créixer. Estic exposada a gelades, a morir entre tant de fred. Però vull florir. I la voluntat és el més important per viure. I viure bé. Ahir em van fer veure que m'he anat consumint en els últims anys, com una planta sense regar, havia anat perdent l'energia que sempre he tingut. I estic aprenent que no me l'he de deixar prendre, que he d'anar-me regenerant jo mateixa, sense esperar que em vingui donada de fora. Com l'ametller que, tot i el mal temps que envolta la seva renaixença, treu la força de dins per florir i donar fruits. No espera que l'ambient sigui bo, que hi hagi molta aigua, que el vent no bufi o que les gelades no arribin. Ell, contra totes les inclemències del temps, tira endavant i floreix. Això faré. Floriré com els ametllers en ple mes de febrer, envoltada de fred, pluja i vent.

-

2011-02-06T21:57:00.007+01:00

No sé on sóc ni cap on vaig. Tampoc sé ben bé el què vull. Per sort, un raig de sol em fa gaudir, una flor d'ametller em dóna esperança, com enversa Maragall. Però queda molt hivern encara. El veig llarg i no sé el què durarà.
És negra nit, el silenci m'embolcalla i, fora de la llum de la pantalla, només tinc una làmpara com a punt de llum. I no il·lumina. Només m'aporta certa calma. Com una llar de foc, però sense aconseguir del tot la seva màgia. La bombeta escalfa el líquid taronja i els petits paperets comencen a ballar. Primer dissimuladament, com al ball de la plaça, on tímidament alguna parella enceta la ballada després de la segona o tercera cançó. Després, l'escalfor s'escampa per tot el recipient i comencen a ballar-ne més, com al ball. I cada vegada més. Ara estan ballant tots, amb calma, traquil·lament, amb moviments curvilinis i suaus, reflexant la llum taronja a la paret tot creant un foc artificial. Però no escalfa... No es pot tenir tot, per molt que ho voldríem. Aviat tindré una llar, la meva llar. I podré perdre'm en la immensitat del seu foc. Podré trobar els petits secrets que guarda cada llar, cada espurna, cada flama. I em donarà pau. Potser és el què necessito.

Nit de Reis

2011-01-05T19:35:00.002+01:00

Avui arriben els Reis d'Orient. Els nens estan il·lusionats, els grans els enredem perquè tinguin il·lusió. Per què cal enredar? No es pot tenir il·lusió sense mentides? Pel que sembla, no. Si no, no hi hauria tota una història muntada al voltant d'uns personatges fantàstics que venen d'Orient i porten regals a tots els nens i nenes del món (cal ser políticament correcta...).
No en tinc ganes. No tinc ganes de participar d'aquestes mentides, d'aquestes falses il·lusions. La vida no és el que ens vènen de petits i com abans ho sàpiguen, abans podran reaccionar i canviar-la. Nosaltres ho aprenem de grans, a base d'òsties i de desilusions. Per què fer que pateixin noves generacions?
Sempre la il·lusió és mentida?

POEMA 20

2010-12-29T12:19:00.001+01:00

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».
El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Pablo Neruda

Lluita per la llibertat d'expressió, d'informació i de coneixement

2010-12-17T17:37:00.004+01:00

Un documental sobre els primers anys de formació i funcionament de Wikileaks, així com també una explicació de les seves finalitats.
Clicant sobre la tecla "CC" que apareix a la part de baix del vídeo es poden activar els subtítols en castellà.

En aquest vídeo, en anglès, una presentació del grup Anonymous, un grup de hakhers i defensors de la llibertat d'expressió i d'informació i, per tant, defensors de Wikileaks.

Hivern

2010-12-07T17:33:00.002+01:00

Hivern. Encara no m'acostumo a la foscor a mitja tarda. Ni al fred. Ni a estar tancada a casa. Sort de la mar. Sempre la mar. I el sol. La combinació dels dos és una joia a l'hivern. Llàstima de núvols, aquests dies... Però sempre acaba sortint el sol.

Dilluns de pluja

2010-11-08T13:56:00.005+01:00

Un dia gris, núvols plorant com plores tu. Tristor. La gent del voltant, pel carrer, sembla que s'encomani de la teva tristor. Tots grisos, negres, sense expressió. És com si el món es posés d'acord amb tu i també estigués trist. T'acompanya. No estàs sol.

Dimecres

2010-10-20T21:26:00.004+02:00

Comença el fred. En un obrir i tancar d'ulls hem passat de sortir a prendre la fresca quan el sol començava a baixar, a tenir en ment la llar de foc, la manteta, un gotet de te, un bon llibre i el sofà. Ara mateix, ho enyoro. Estar calentet, absort en una història fantàstica amb el crepitar del foc com a soroll de fons, que et fa abandonar, de tant en tant, la lectura per perdre't en la seva immensitat.

a per la trentena! :-)

2010-06-09T14:00:00.005+02:00

Estic ben a prop de canviar de dècada i no m'importa. Crec que l'any passat vaig superar la crisi dels 30. Em va costar ben bé 2 anys, però ara ja està. Al Nadal dels 27 em vaig acollonir: em quedaven només 2 anys i mig per a ser gran i encara hi havia moltes coses a fer!! i des de llavors he tingut por a fer 30 anys.
Ara ja tinc assumit que, per molt que el cos es faci gran, jo no creixeré. Seguiré sent igual de tonta i sentimental com fins ara, seguiré amb els mateixos ideals com fins ara, seguiré amb les mateixes ganes de xalar com fins ara. Creixeré en coneixements i en experiències i en raciocini, però no deixaré de ser petita, de buscar els colors, d'il·lusionar-me per una flor d'ametller. No, si jo no vull.
Tinc molt clar que els 30 no són una barrera, com creia abans. No tinc per què ser adulta si jo no vull. L'esperit és l'únic que em pot situar en la seriositat. Perquè, per a mi, ser adult és ser seriós, avorrit, gris, trist. I no ho vull ser.
Vull arribar a vella amb l'alegria i la il·lusió d'un xiquet.
Que me la prenen a base d'òsties, sí, però vull ser capaç de tornar-la a buscar i tornar-la a tenir.

17 de maig

2010-05-17T13:25:00.004+02:00

Sol. Vent. Però sol. L'he enyorat, en aquests dies plujosos de maig. Ja ho diuen: "pel maig, cada dia un raig". Però enguany ha sigut més molest que mai, el dia ennuvolat.

Estar a casa tot el dia durant dues setmanes és molt dur. I més encara quan no et pots moure gaire. Acostumada a anar amunt i avall, i més ara, a la primavera! Uf... han sigut dies tristos. I, en afegitó, núvols encapotant el cel. La grisor ha fet que fossin més tristos encara.

Però des de dissabte que tenim sol. I un sol que escalfa i reconforta. Un sol que fa que agraeixis l'airet gelat que corre. És estrany, l'aire gelat en ple maig. Potser les neus pirenaiques, que enguany s'han renovat fa pocs mesos... Però el sol ja està aquí. Ja m'escalfa la cara, els braços, les cames, el pit, la panxa... mmmm.... com m'agrada aquesta sensació d'estar embolcallada.

Però dura poc. El coàgul del genoll fa que la sang no em vagi com hauria d'anar i no puc sobreexposar-me al sol. Els vasos i la sang deuen començar a bullir i a unflar-se -no ho sé, no vaig acabar d'entendre el raonament mèdic, només el resultat- i no puc estar-me molta estona sota el sol (bé, és la cama qui no pot, però com que hi vaig lligada...). En fi, que les estimades i esperades hores sota aquest sol primaveral han quedat escurçades a minuts -que intento allargar fins al màxim-, no fos cas que se m'unflés la cama i hagués de córrer altre cop cap a Joan XXIII.

Ara només desitjo la mar. Que l'airet gelat cessi i la mar augmenti de temperatura. Això em permetrà estar tot el dia a l'aigua, refrescant-me en la dolça mar i sota el sol d'estiu, calorós i intens, però que em dóna tota l'energia del món.

ABANDÓ

2010-05-12T21:36:00.003+02:00

Abandonat. Aquest és l'adjectiu que pertoca a aquest blog. Va dies que em passa pel cap escriure, però no devia estar preparada, perquè no podia ni sabia de què escriure (i mira que ho necessitava... però les lletres no em sortien).

I, mira, les darreres notícies m'han fet agafar el teclat (anava a escriure la ploma, molt més poètic, però gens real) i començar a acariciar-ne les lletres, una rere l'altra, per plasmar el què penso. Noto que necessito escriure quan m'indigno. I els fets d'avui han fet vessar el got.

Fa dies, mesos i anys, podria dir, que tinc la mosca pujada al nas. La política. El que sempre has pensat que serveix per a servir als ciutadans, al poble, fa massa temps que ha deixat de fer-ho. Serveix als diners. I als interessos dels propis polítics. Trist, però real.

I les declaracions d'intencions d'avui del president govern socialista espanyol són una mostra que la política no serveix per a res. Bé, per a res si el què vols és afavorir al poble.

Abandonat. Aquest és l'adjectiu que pertoca al poble. Fa anys, masses, que els polítics no es preocupen per ell. Només miren pels seus propis interessos i pels interessos dels qui tenen els diners. I també fa masses anys que el poble es té abandonat. No té consciència d'existir, no reclama els seus drets, no importa que retallin drets i llibertats i llocs de treball mentre no ens ho retallin a nosaltres -com a individus- directament. I, tot i així, pensem que el pare Estat solucionarà els problemes que tinguem. No ens tenim en compte, ens infravalorem. I d'aquesta manera no reaccionem als atacs que rebem.

Viatge llarg

2010-04-18T12:19:00.002+02:00

Que no hi hagi penes,
ni dreceres ni paranys.
Que no et faltin bons amics,
que tinguis la ment en pau.

Que trobis tendresa
i amors a qui estimar
i aigües tranquil·les
on tu puguis fondejar.

Si la vida és injusta
i algun cop et fa dubtar,
no et falti la força mai
per poder continuar.

Que el camí et sigui fàcil
i no t´aturis mai,
la nit és un viatge llarg,
però s´hi ha de poder arribar.

Que no hi hagi penes,
ni promeses, ni enganys.
Que ningú et digui mai
per on has de passar.

Si el vent et ve en contra
quan els temps siguin durs,
que sempre hi hagi una mà
on et puguis agafar.

Quan les nits siguin fredes,
que et puguis abrigar.
Que no et faltin mai companys
amb qui poder conversar.

Quan el camí s´acabi
o creguis haver arribat,
sigui on sigui aquest lloc,
jo t´estaré esperant.

La nit és un viatge llarg,
però jo t´estaré esperant.

SAU. Amb la lluna a l'esquena (1998).

2008-08-20T20:36:00.002+02:00

Hagamos un trato

Cuando sientas tu herida sangrar
cuando sientas tu voz sollozar
cuenta conmigo.
(de una canción de Carlos Puebla)

Compañera,
usted sabe
que puede contar conmigo,
no hasta dos ni hasta diez
sino contar conmigo.

Si algunas veces
advierte
que la miro a los ojos,
y una veta de amor
reconoce en los míos,
no alerte sus fusiles
ni piense que deliro;
a pesar de la veta,
o tal vez porque existe,
usted puede contar
conmigo.

Si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo,
no piense que es flojera
igual puede contar conmigo.

Pero hagamos un trato:
yo quisiera contar con usted,
es tan lindo
saber que usted existe,
uno se siente vivo;
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos,
aunque sea hasta cinco.

No ya para que acuda
presurosa en mi auxilio,
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.

Mario Benedetti

Vaig descobrir aquest poema fantàstic, de declaració de principis, a arrel de la película: El lado oscuro del corazón. Un poema fet pel·lícula. Fantàstica, surrealista, genial,... M'ha encantat veure-la. i m'ha donat més ganes de les que tenia per a llegir a Benedetti. Tot i que també m'ha donat a conèixer dos poetes argentins: Oliveiro Girondo i Juan Gelmán. Aquests dos encara els he de llegir, si bé els poemes d'ells que apareixen a la pel·lícula són fantàstics i preciosos.
I, sobretot, el que m'ha donat aquesta peli és les ganes d'anar a l'argentina, a xile, a perú... però, sobretot, a argentina i uruguay. Si continua existint tota aquesta vitalitat intel·lectual que mostra la peli.
Somnis. és lo que m'ha aportat.

AMOR SE LLAMA EL JUEGO

2008-06-17T19:23:00.002+02:00

Hace demasiados meses
que mis payasadas no provocan tus
ganas de reir
no es que ya no me intereses
pero el tiempo de los besos y el sudor
es la hora de dormir

Duele verte removiendo
la cajita de cenizas que el placer
tras de si dejó
mal y tarde estoy cumpliendo
la palabra que te di cuando juré
escribirte una canción

Un Dios triste y aburrido nos castigó
por trepar juntos al árbol
y atracarnos con la flor de la pasión
por probar aquel sabor.

El agua apaga el fuego
y al ardor los años
amor se llama el juego
en el que un par de ciegos
juegan a acerse daño
Y cada vez peor
y cada vez más rotos
y cada vez más tú
y cada vez más yo
sin rastro de nosotros.

Ni inocentes ni culpables
corazones que destroza el temporal
carnes de cañón
no soy yo ni tú ni nadie
son los dedos miserables que le dan
cuerda a mi reloj

Y no hay lágrimas que valgan para volver
a meternos en el coche
donde aquella noche en pleno carnaval
te empecé a desnudar.

El agua apaga el fuego
y al ardor los años
amor se llama el juego
en el que un par de ciegos
juegan a acerse daño
Y cada vez peor
y cada vez más rotos
y cada vez más tú
y cada vez más yo
sin rastro de nosotros.

SABINA. Física y Química

FILLS DE PUTA

2008-05-13T21:13:00.003+02:00

No sé cap altra manera per a definir els polítics catalans (la resta no m'interessa i seria massa llarg). Sobretot, els d'ara, els d'esquerres.
Tu els votes, creus que són d'esquerres; és a dir, creus que defensaran els interessos de la majoria, dels treballadors, de la gent que no té recursos per a defensar-se. I resulta que un cop arriben al poder tots són iguals.
Tots es baixen els pantalons als diners. I si cal dir: "Donde dije digo sigo diego", doncs CAP PROBLEMA!
La nova cultura de l'aigua??? Però que il·lusos que som!!
Creure que els interessava preservar el territori, que els interessava el medi ambient!!!
QUÈ IDIOTES QUE SOM. Bé, almenys és com em sento: gilipolles d'haver-los votat, gilipolles per creure que hi ha polítics diferents. Tots són iguals. Tots són una colla de traidors als ideals pels diners, pel poder.
I després es gasten no sé quants milers d'euros per a fer un estudi per saber el per què la gent no va a votar!!! Quina colla d'hipòcrites! Si ho saben perfectament, que la gent està cansada de les mentides, de que ens prenguin per imbècils! Segur que els que han fet l'estudi són amics d'algun dels que manen.
Patètic que tinguin la barra de parlar de política i de democràcia.

trobat per mon germà joan pel youtube:

ESTUDI SOBRE LES ELECCIONS

2008-05-09T14:56:00.002+02:00

Acabo de sentir a les notícies de Tv3 que la generalitat ha pagat un estudi a la Pompeu per a conèixer les causes de la gran abstenció en les eleccions, així com també per a proposar solucions.
Trobo que no fa falta pagar un estudi per a conèixer les causes i saber les solucions. El bàsic és: NO DIR MENTIDES I SER COHERENT. Aquestes dues premises són les que hauria de tenir en ment i no perdre-les mai de vista qualsevol polític que pretengui exercir com a tal.
El problema no és si les eleccions es fan en diumenge o si els immigrants no voten o si potser caldria rebaixar l'edat de votar als 16 anys. El problema són els propis polítics.
Tu els votes, creient el programa que presenten o, com a mínim, creient les línies bàsiques que el caracteritzen. I quan arriben al poder: zas! Canvien radicalment el seu discurs i comencen a fer tot allò que en el seu programa, en les seves directrius, titllaven de barbaritat.

COM PODEM ANAR A VOTAR SI ELS POLÍTICS DESPRÉS ENS DECEPCIONEN!!!!????

I el fet de gastar-se pasta per a fer un informe per a veure què passa... PER FAVOR! Que els polítics són idiotes que no poden veure la realitat per ells mateixos ni pel seu equip que necessiten uns assessors específics per a veure el per què de l'abstenció???

OSTI, UNA ALTRA NOTÍCIA A TV3: ANUL·LEN EL BATXILLERAT NOCTURN.
Només una frase: realment és un govern d'esquerres???

perquè l'únic que fa és putejar als treballadors.

LA MÔME

2008-04-06T11:38:00.002+02:00

Ahir a la nit vaig anar a veure la pel·lícula sobre la vida d'Edit Piaf. Commovedora. i sorprenent, ja que no coneixia res de la seva vida. I resulta que va ser bastant puta. Del carrer va passar als escenaris del París lluminós i de l'amèrica de Broadway. Però aquest pas a la fama va ser un camí de roses (amb això vull dir que hi havien parts fantàstiques i parts horribles i punxants).
Des que se li mor d'accident d'avió el seu amant, la vida li perd tot el sentit. Enganxada a l'alcohol des de jove, torna a fer excessos després de la mort de Marcel.
Però, tot i ser una poca-solta, crec que m'haguera agradat conèixer-la.

Akí baix, una de les darreres cançons que va cantar:

Non, je ne regrette rien

2008-04-01T22:58:00.005+02:00

ja fa dies que no escric, la tònica del meu blog.
I avui només pensava en desfogar-me. M'he apuntat a un postgrau de gestió cultural i estic perduda. mira, necessitava escriure i em venia de gust fer-ho aquí.
No entenc una merda. Em sento completament idiota, sense cap mena de capacitat mental per a entendre res del que m'envien d'aquest postgrau. No em sento gens a l'altura. Nó sé per què m'hi he enredat, la veritat. Sento que totes les filosofades que es monten sobre el tema cultura van per sobre de mi. Crec que no hi arribo.
Suposo que és el començament, però ho estic veient molt xungo....

He de pensar: "què és cultura"???? No en tinc ni idea i les lectures qeu he fet encara m'ho han aclarit encara menys. i no em veig en cor d'entrar al debat obert sobre el tema perquè sé que em desmoralitzaré. No entendré absolutament res. i són els meus companys de classe virtual...

PRIMAVERA

2008-03-21T13:25:00.002+01:00

Primer dia de primavera. El sol no ha deixat de lluir, si bé l'escalfor dels darrers dies d'hivern ha desaparegut darrere una brisa gèlida. Però ja estem a la primavera. Una altra vegada.

Tinc la sensació que l'alegria ens envolta. Que tothom comença a despertar després d'una letargia hivernal que es caractaritza per un mal humor generalitzat. Aquests dies, on a les 7 ja no és fosc, dóna gust passejar per la ciutat i veure com la gent es mou, com parla, com va sense presses i, sobretot, hi ha més gent (o, almenys, és la sensació qeu tinc).

M'agrada. Comença el cicle. Retorna l'alegria.

Però continua la incertesa sobre el futur. Què serà? Com serà? Qui lo sà! Em preocupa, més que res no saber què vull, però alhora m'agrada no saber què passarà, però tenir la seguretat que torna l'estiu, que torna l'alegria.

Tenir la seguretat que l'alegria sempre acaba tornant.

FIDEL NO HI TORNARÀ

2008-02-19T22:51:00.001+01:00

Primera notícia del dia: Fidel Castro no es tornarà a presentar com a president cubà.

Em provoca molta pena. És l'única esperança de socialisme i s'està desmoronant. El capitalisme ha guanyat la batalla iniciada fa més de cent anys amb els inicis de movilització obrera. Totes les notícies presenten grans alegries, ja que la democràcia aviat governarà Cuba i Cuba serà un país més al món globalitzat. És una gran alegria. Aviat hi hauran eleccions lliures com als països civilitzats. Bé, això és el què espera tot el món.
Jo no. Sóc conscient que no hi he viscut, que no hi he anat, que no sé la realitat que viuen els cubans. Sé que idealitzo el comunisme cubà. Sempre ho he fet. Potser perquè no he conegut grans massacres del seu règim ni hi ha hagut una clara oposició pública. Potser pel Che, per la defensa dels ideals d'esquerres, de la igualtat entre tots els homes. Perquè representa l'única oposició real al capitalisme salvatge que ens governa. POtser per això crec que no ha de ser tant dur, que els que es queixen és "per vici", perquè no es conformen amb el que tothom té garantit pel govern. Però alhora sóc conscient de les mancances que comporta un règim autoritari, de la falta de llibertat per a descobrir tot el món, de la llibertat per fer el què vulguis i amb qui vulguis.
Cuba, actualment, és un país que em provoca contradicció. El meu ideal d'un món lliure, on tothom sigui igual i tingui els mateixos drets i privilegis, on entre tots ajudem a tots. Contra l'ideal de la llibertat, contra la repulsa a l'obligació, a la repressió. Suposo que a Cuba conflueixen les dues cares de l'ésser humà, la dualitat que ens governa. Hi ha una ajuda igualitària, però també insatisfacció amb el què hi ha.
som tots així: bons i dolents (tot i que no sé el què és el bo i què el dolent, són termes tant subjectius i tant imposats....). Bo és seguir les normes, bo és la llum, bo és el blanc, bo és l'eteri, bo és déu, ... Però què coi! Què vol dir BO???? Déu? Què és déu, és bo? per què? perquè ens ho han dit?? I qui l'ha vist a Déu?? També hem de creure que existeix?, que es pot tocar??? Que coi! Bo i dolent!! no hi ha re bo o dolent! Tot depèn dels ulls de qui ho mira! Tot i tothom és bo i dolent alhora, i l'adjudicació d'un o altre adjectiu depèn d'algú que també és dual, que és qui opina.

continuaré...

DULCE CONDENA Los Rodriguez

2008-02-18T14:32:00.002+01:00

gràcies, joan, per la url i pels consells de com posar youtube al blog.

un altre dels grans: CALAMARO.

CONTIGO

2008-02-07T12:11:00.000+01:00

Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado
con ganas de llorar.
Yo no quiero vecínas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febrero
ni cumpleaños feliz.
Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,
brindar a tu salud.
Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.
Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semana
sin ganas de comer.
Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero
ni Venecia sin tí.
No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas “volvamos a empezar”;
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado,
ni orgullo ni piedad.
Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

SABINA

JA N'HI HA PROU!!!!!

2008-02-02T15:11:00.000+01:00

Hola, m'acabo d'estrenar en això dels blogs. Però es que hi ha coses que fan rabiar i molt i m'han empès a començar aquesta pàgina, aquest finestra al món per a opinar sobre els fets que em repulsen, que m'apassionen, que m'interessen, etc.

i la notícia d'aquests dies que m'ha fet començar amb aquest blog és la declaració de l'Església Catòlica sobre la política espanyola, guiant el vot als seus adeptes.

Però com podem estar encara així!?!?!?!?! Estem en un país laic???? Perquè em fa l'efecte que és una farsa que ens van fer tragar durant la transició, com moltes altres.
Si fóssim un país laic no hi hauria cap problema perquè una religió guiés als seus adeptes cap a una opció política. Seria completament normal que ho féssin totes les religions, però a casa seva. Que ho proclamin per les esglésies i ja està. O ho enviin ens futlletons a les cases dels seus adeptes. Però que haguem de suportar que una colla de creients muntin un rebombori pre-electoral.... Com diuen els castellans "passa de cataño oscuro"!!!

Per favor, que d'una vegada per totes, en comptes d'omplir-se la boca de democràcia i llibertat i laïcisme, els polítics facin alguna cosa de profit pel seu país: anul·lar qualsevol ajuda governamental a qualsevol religió. Si volen sobreviure, que la mantinguin els seus adeptes, que la resta de ciutadans no en tenim cap culpa!