a per la trentena! :-)

Estic ben a prop de canviar de dècada i no m'importa. Crec que l'any passat vaig superar la crisi dels 30. Em va costar ben bé 2 anys, però ara ja està. Al Nadal dels 27 em vaig acollonir: em quedaven només 2 anys i mig per a ser gran i encara hi havia moltes coses a fer!! i des de llavors he tingut por a fer 30 anys.
Ara ja tinc assumit que, per molt que el cos es faci gran, jo no creixeré. Seguiré sent igual de tonta i sentimental com fins ara, seguiré amb els mateixos ideals com fins ara, seguiré amb les mateixes ganes de xalar com fins ara. Creixeré en coneixements i en experiències i en raciocini, però no deixaré de ser petita, de buscar els colors, d'il·lusionar-me per una flor d'ametller. No, si jo no vull.
Tinc molt clar que els 30 no són una barrera, com creia abans. No tinc per què ser adulta si jo no vull. L'esperit és l'únic que em pot situar en la seriositat. Perquè, per a mi, ser adult és ser seriós, avorrit, gris, trist. I no ho vull ser.
Vull arribar a vella amb l'alegria i la il·lusió d'un xiquet.
Que me la prenen a base d'òsties, sí, però vull ser capaç de tornar-la a buscar i tornar-la a tenir.