17 de maig

Sol. Vent. Però sol. L'he enyorat, en aquests dies plujosos de maig. Ja ho diuen: "pel maig, cada dia un raig". Però enguany ha sigut més molest que mai, el dia ennuvolat.

Estar a casa tot el dia durant dues setmanes és molt dur. I més encara quan no et pots moure gaire. Acostumada a anar amunt i avall, i més ara, a la primavera! Uf... han sigut dies tristos. I, en afegitó, núvols encapotant el cel. La grisor ha fet que fossin més tristos encara.

Però des de dissabte que tenim sol. I un sol que escalfa i reconforta. Un sol que fa que agraeixis l'airet gelat que corre. És estrany, l'aire gelat en ple maig. Potser les neus pirenaiques, que enguany s'han renovat fa pocs mesos... Però el sol ja està aquí. Ja m'escalfa la cara, els braços, les cames, el pit, la panxa... mmmm.... com m'agrada aquesta sensació d'estar embolcallada.

Però dura poc. El coàgul del genoll fa que la sang no em vagi com hauria d'anar i no puc sobreexposar-me al sol. Els vasos i la sang deuen començar a bullir i a unflar-se -no ho sé, no vaig acabar d'entendre el raonament mèdic, només el resultat- i no puc estar-me molta estona sota el sol (bé, és la cama qui no pot, però com que hi vaig lligada...). En fi, que les estimades i esperades hores sota aquest sol primaveral han quedat escurçades a minuts -que intento allargar fins al màxim-, no fos cas que se m'unflés la cama i hagués de córrer altre cop cap a Joan XXIII.

Ara només desitjo la mar. Que l'airet gelat cessi i la mar augmenti de temperatura. Això em permetrà estar tot el dia a l'aigua, refrescant-me en la dolça mar i sota el sol d'estiu, calorós i intens, però que em dóna tota l'energia del món.