-

No sé on sóc ni cap on vaig. Tampoc sé ben bé el què vull. Per sort, un raig de sol em fa gaudir, una flor d'ametller em dóna esperança, com enversa Maragall. Però queda molt hivern encara. El veig llarg i no sé el què durarà.
És negra nit, el silenci m'embolcalla i, fora de la llum de la pantalla, només tinc una làmpara com a punt de llum. I no il·lumina. Només m'aporta certa calma. Com una llar de foc, però sense aconseguir del tot la seva màgia. La bombeta escalfa el líquid taronja i els petits paperets comencen a ballar. Primer dissimuladament, com al ball de la plaça, on tímidament alguna parella enceta la ballada després de la segona o tercera cançó. Després, l'escalfor s'escampa per tot el recipient i comencen a ballar-ne més, com al ball. I cada vegada més. Ara estan ballant tots, amb calma, traquil·lament, amb moviments curvilinis i suaus, reflexant la llum taronja a la paret tot creant un foc artificial. Però no escalfa... No es pot tenir tot, per molt que ho voldríem. Aviat tindré una llar, la meva llar. I podré perdre'm en la immensitat del seu foc. Podré trobar els petits secrets que guarda cada llar, cada espurna, cada flama. I em donarà pau. Potser és el què necessito.